"Robert Capa", junts de nou

Chérchez la femme

“Robert Capa” ha estat, possiblement, una de les campanyes de màrqueting amb més èxit del segle XX. Sota aquest nom fictici treballava una parella sentimental i laboral, formada per Endre Ernő Friedmann i Gerta Pohorylle, dos jueus emigrats durant el començament del nazisme que a la primavera del 36 van inventar un personatge (un milionari americà) per vendre millor i més cares les seves imatges. La mort prematura d'ella un any més tard va fer que amb el temps Robert Capa fos associat, per a molts, amb el fotògraf "de guerra més important de tots els temps", mentre la figura d'ella -que va firmar els seus treballs independents com a Gerda Taro perquè li recordava a Greta Garbo- quedava totalment relegada a l'oblit.


L'esperit bicèfal de Robert Capa ha tornat aquests dies al MNAC, on les imatges de la parella tornen a compartir un mateix espai. Aquest és un dels millors motius per anar a veure l'exposició: és cert, tornareu a veure la foto del milicià caigut que donà la fama a Capa quan només tenia 22 anys, però aquest cop sabreu que, al costat de l'hongarès, aquella tarda hi havia una “petita rossa” que l'acompanyava amb la seva pròpia càmera.

El milicià de la discòrdia

No ens hi entretindrem, perquè Internet està plagada de debats sobre el tema: és un muntatge o no? L'espontaneitat de la fotrografia de la “Mort d'un milicià” s'ha posat en dubte en infinites ocasions, les més recents arrel de l'exposició al MNAC, precisament, i si us pot el morbo, hi ha fins i tot un documental que intenta desmostrar que és una estafa. A l'MNAC no trigareu gaire en trobar la seqüència famosa: una desena de fotografies, aliniades, ocupant tot un plafó. És el 5 de setembre de 1936, prop de Còrdova, i els milicians republicans semblen estar preparant unes maniobres.

Quan contempleu en conjunt la seqüència podreu arribar a entendre el perquè de tantes acusacions, sobretot si la compareu amb les imatges preses a la Batalla de l'Ebre, uns metres més enllà. Mireu-vos de prop els milicians a Còrdova: estan nets, amb la roba endreçada, els rostres relaxats. Les seves formacions són perfectes, geomètriques; no hi ha ningú fora de lloc, i els enquadres de Capa aconsegueixen crear línies perfectes, difícils d'aconseguir enmig del caos d'una batalla. És difícil de creure que allà regnés el mateix ambient que a l'Ebre, on l'hongarès retrata uns soldats suats, bruts i apilonats, fotografiats d'esquenes i en desordre, pelant fruita a les trinxeres i matant les hores.

Suats, bruts i apilonats, els milicians semblen molt més reals, però mantenint impecables els seus bigotis i els cavells emperifollats i estirats cap enrere amb qui somiaven, des de casa, dones i amants.

Pel seu format els reconeixeràs

Però la famosa seqüència de Còrdova amaga una sorpresa molt menys comentada: diverses fotografies de Gerda Taro. Les reconeixereu molt fàcilment: són més modernes. O, perdoneu: tenen un format que per l'espectador actual resulta infinitament més modern que la clàssica rectangularitat de Capa: les fotos de Taro són quadrades.

Qui sap si el motiu era un vulgar condicionant econòmic -com la “època blava” de Picasso-, però el fet és que la parella feia servir càmeres diferents amb negatius de formats diferents: Capa portava encara una Leica (que sembla infinitament més lleugera i manejable que les nostres reflex!), mentre la jove Gerda aquella tarda disparava amb una Rolleiflex. Si sou uns freaks de les càmeres i us voleu deixar el sou amb un caprici, heu de saber que Rollei ha tret una versió mini i digital de la mítica càmera que tantes estrelles de Hollywood va retratar pel mòdic preu de... 440 euros -però és tan maca!

Qüestió d'estils

Com no som doctes en història, centrem-nos una mica en els estils de les fotografies.

Resseguint les imatges de Capa trobareu enquadres equilibrats, fermament assentats en composicions clàssiques. El seu ull sembla trobar instintivament els tres terços, definint punts de fuga impecables que sempre troben una resolució clara, milimetrada. Aquesta dèria compositiva es reforça a la sèrie de Còrdova amb un alt contrast: els cels, cremats, enlluernen amb un blanc que ens fa sentir com devia picar el sol a les trinxeres andaluses, mentre les enfosquides figures dels soldats adquireixen un dramatisme propi de les il·lustracions expressionistes.

Capa busca la captura de l'home enmig de les seves circumstàncies, l'home interactuant amb el seu present històric. Més que els fets, és la reacció de l'home davant dels fets: Capa no enfoca la guerra, enfoca el soldat que mira la guerra.

Al seu costat, Gerda sembla buscar més la impresió pictòrica, la bellesa formal, la textura del conjunt. Captura instantànies de plànols molt tancats o molt oberts, picats i contrapicats, rassants, zenitals. Sempre forçant l'angle un punt més enllà, exagerant els enquadres (no us perdeu la fotografia presa arran de terra i des dels peus de dos cadàvers...). La seva càmera espia les figures, com si hagués estat abandonada en un racó de l'escena. Gerda es sumava així a la incipient corrent fotogràfica de la “Nova visió”, que entenia que la càmera podia fer alguna cosa més que documentar la realitat: era un arma per apropar-se subjectiva i artísticament a la vida.

Art, sí, però també implicació política i esperit propagandístic: des dels contrapicats de Gerda Taro, les dones milicianes s'ergueixen com a estàtues somrients, asbolutament modernes, emancipades, incitant a l'optimisme i al compromís amb la lluita, germanes en la batalla – germanes en la fotografia. Els seus retrats mostren figures aïllades o en petits grups, abstretes de l'entorn, perfilades per la llum suau de la tarda... com en les millors pancartes publicitàries de la feliç i neta Amèrica dels anys quaranta.

Epíleg

A l'abril del 37, Taro abandona la seva Rolleiflex que tan bon resultat li donava a les composicions per una Leica, i publica el primer reportatge signat ja en solitari a la revista Regards. M'agradaria poder afirmar que Taro es va equivocar des del punt de vista de l'art: que va perdre força i personalitat en el mateix moment que va deixar enrere el seu particular format i la seva mirada “formal” per apropar-se a la rectangularitat de Capa i a la seva foto més documental. Però el judici és injust i inútil. Gerda va morir esclafada per un tanc a Brunete, Espanya, a finals del 37. Capa marxaria després a la Xina, a Israel i a Indoxina.

Seguiria la guerra, però sense ella.