Títol: La elegancia del erizo / L'elegància de l'eriçó
Autor: Muriel Barbery
Any d'edició: 2007
Editorial: Seix Barral
ISBN: 9788432228216
Aquesta tarda, mentre carregava llibres amunt i avall amb el cap més ennuvolat que altra cosa, he acabat concloent que tot sovint les grans il•luminacions de la vida vénen de la mà de les reflexions més ordinàries. No sóc ni de bon tros tan filòsofa com Tales de Milet o Newton, però avui he tingut sort de patir més o menys el mateix grau d’obvietat revelador. Tota moneda d’euro (i dic euro perquè cap expert en numismàtica pugui rebatre l’argument introductori de l’article) requereix la seva creu per poder circular amb normalitat. Què vols dir amb això?, us preguntareu (o no). Doncs vull dir que, a petita escala, la literatura universal té cares d’allò més boniques i creus innegablement constrictores. Parlar d’aquestes últimes és un acte delicat, més que res perquè estimo prou la meva jugular com per deixar-la malmetre, però com deia Shakespeare al Mercader De Venècia, “no tot el que és or brilla”. I com que ni cobro per escriure això ni els euros són precisament lingots, he decidit encarar-m’hi.
El llibre que destituiré del pòdium d’honor literari és L’elegància de l’eriçó, la perla de Muriel Barbery. La Muriel –pels amics- és una professora de filosofia resident al Japó que ha fet les delícies dels llibreters francesos (que van decidir coronar-la el 2007 atorgant-li el seu premi més distingit) i dels lectors de novetats, que l’han convertida en un fenomen de vendes non-stop arreu del món. Si féssim un càlcul de Boole (anem a fer el filòsof) a arrel de les dues proposicions anteriors, sortiria que he dit una veritat com un temple i que la Muriel mereix l’ascensió al cel en carruatge reial, perquè ha aconseguit fer coincidir crítica i públic, una de les grans qüestions de la història. Però pel proletariat mundà i bibliòfil com jo, això que ha escrit la Muriel és quelcom que m’inspira més terror que admiració.
L’elegància de l’eriçó és un llibre accessible, fàcil de llegir i aparentment profund. No em malinterpreteu, no és un mal llibre, però tampoc és cap meravella artística. En aquests temps on la immediatesa impera per damunt de tot, aquest llibre és l’opi del poble. Conté un mínim de requisits per semblar que no va dirigit a les masses: un transcurs lent, a mode oriental; una introducció densa i jeroglífica, referències a filòsofs i el plantejament de temes universals d’aquells que fan sentir-nos intel•ligents. A primera vista, el llibre de la Muriel sembla adreçat a un públic determinat i selecte i, estimats amics, diria que aquest és l’error. Trobareu pocs llibres a la vida que, en general, segueixin tant la fórmula best seller i, si n’hi hagués un, el compendi de tòpics universals, que combinats creen l’Antologia de la Inversemblança. Us en citaré uns quants: conserge d’una casa de rics (i ignorants) que en realitat ha llegit més que un catedràtic en filosofia; nena superdotada, rica i desenganyada del món que penalitza el modus vivendi dels seus pares. Històries encreuades, exaltació del món oriental a través d’un personatge d’allò més místic que, alhora, resulta ser el desencadenant de l’acció i un final inesperat que podries esperar, abrupte i immediat, ideal pels nostres temps.
Després d’haver-me’l llegit, haver-ne reflexionat i deixar passar un temps prudencial –dos anys, gairebé- crec que puc mantenir l’opinió ferma. Com a best seller no clàssic, l’elegància de l’eriçó és un llibre molt decent. Com a llibre, l’Elegància va desat al calaix de la mediocritat. Al meu parer, per aprendre filosofia es poden llegir altres obres molt més sàvies. Per entretenir-se, es poden llegir altres llibres més divertits. El de la Muriel és un llibre que, com els eriçons –alguna cosa bona ha de tenir el títol- punxen i fan mal. Les seves fotografies són d’allò més mones, però guarda-te’n de tocar-ne un.
I sembla curiós, perquè a la Renée, la protagonista de l’obra, li agrada prou El Mercader De Venècia.
El llibre que destituiré del pòdium d’honor literari és L’elegància de l’eriçó, la perla de Muriel Barbery. La Muriel –pels amics- és una professora de filosofia resident al Japó que ha fet les delícies dels llibreters francesos (que van decidir coronar-la el 2007 atorgant-li el seu premi més distingit) i dels lectors de novetats, que l’han convertida en un fenomen de vendes non-stop arreu del món. Si féssim un càlcul de Boole (anem a fer el filòsof) a arrel de les dues proposicions anteriors, sortiria que he dit una veritat com un temple i que la Muriel mereix l’ascensió al cel en carruatge reial, perquè ha aconseguit fer coincidir crítica i públic, una de les grans qüestions de la història. Però pel proletariat mundà i bibliòfil com jo, això que ha escrit la Muriel és quelcom que m’inspira més terror que admiració.
L’elegància de l’eriçó és un llibre accessible, fàcil de llegir i aparentment profund. No em malinterpreteu, no és un mal llibre, però tampoc és cap meravella artística. En aquests temps on la immediatesa impera per damunt de tot, aquest llibre és l’opi del poble. Conté un mínim de requisits per semblar que no va dirigit a les masses: un transcurs lent, a mode oriental; una introducció densa i jeroglífica, referències a filòsofs i el plantejament de temes universals d’aquells que fan sentir-nos intel•ligents. A primera vista, el llibre de la Muriel sembla adreçat a un públic determinat i selecte i, estimats amics, diria que aquest és l’error. Trobareu pocs llibres a la vida que, en general, segueixin tant la fórmula best seller i, si n’hi hagués un, el compendi de tòpics universals, que combinats creen l’Antologia de la Inversemblança. Us en citaré uns quants: conserge d’una casa de rics (i ignorants) que en realitat ha llegit més que un catedràtic en filosofia; nena superdotada, rica i desenganyada del món que penalitza el modus vivendi dels seus pares. Històries encreuades, exaltació del món oriental a través d’un personatge d’allò més místic que, alhora, resulta ser el desencadenant de l’acció i un final inesperat que podries esperar, abrupte i immediat, ideal pels nostres temps.
Després d’haver-me’l llegit, haver-ne reflexionat i deixar passar un temps prudencial –dos anys, gairebé- crec que puc mantenir l’opinió ferma. Com a best seller no clàssic, l’elegància de l’eriçó és un llibre molt decent. Com a llibre, l’Elegància va desat al calaix de la mediocritat. Al meu parer, per aprendre filosofia es poden llegir altres obres molt més sàvies. Per entretenir-se, es poden llegir altres llibres més divertits. El de la Muriel és un llibre que, com els eriçons –alguna cosa bona ha de tenir el títol- punxen i fan mal. Les seves fotografies són d’allò més mones, però guarda-te’n de tocar-ne un.
I sembla curiós, perquè a la Renée, la protagonista de l’obra, li agrada prou El Mercader De Venècia.
2 comentaris:
Mai he sabut respondre quan em pregunten si considero que en la literatura ja està tot dit, però el que sí que tinc una mica més clar és que, per més 'coses' (noves o ja dites) que puguin aparèixer als llibres, els tòpics universals (quasi) sempre hi són presents (que per alguna cosa tant ells com nosaltres, i ens agradi o no, són/som universals…). El problema de l' "Elegància de l’eriçó" són les circumstàncies de què aquests tòpics es vesteixen quan Barbery intenta 'materialitzar-los'; l'intent (en ocasions fracassat) d’apropar-se a l'exotisme i l'elitisme emocionals i, alhora, el resultat d'estancar-se en les situacions més banals, menys exòtiques i més repetides-fins-la-sacietat. Sí, potser el problema no és tant el fons, sinó més aviat l’ordinarietat de la forma i els arguments amb què aquell pren vida. I la veritat és que, sobre l'últim de Barbery, encara no havia llegit a ningú que en fes una lectura en aquest sentit...! Però pel que fa a tota la resta, i com bé dieu, és un bon llibre.
p.s: 'tot sovint les grans il•luminacions de la vida vénen de la mà de les reflexions més ordinàries', totalment d'acord!
Elisenda! Moltes gràcies pel teu comentari. El que jo dic dels tòpics per mi és un problema, perquè presenta com a singular un compendi d'històries que ja s'han vist, llegit i viscut abans que no aporten res de nou. Al meu parer, el tòpic no és dolent sempre i quan no sigui una vulgar repetició d'alguna cosa anterior que sigui millor. No m'importa que sigui ordinari, em preocupa que es vengui la diferència inexistent. No sé si m'explico, no és un llibre de filosofia, és literatura d'entreteniment. I en aquest àmbit està bé, però no crec que aporti gaire. Jo no dic que sigui un bon llibre, he dit que no és un mal llibre...tot i així estic d'acord amb el que dius.
Moltes gràcies!
Publica un comentari