L'Índia es retrata

Els temes i estils es succeeïxen amb tanta rapidesa que és impossible no acabar amb embriaguesa estètica.

L'exposició “Jo mateix i l'altre. Retrats en la fotografia índia contemporània” és una mostra de setze (16!) fotògrafs del subcontinent indi, que és l'equivalent a fer a Delhi una mostra de “fotògrafs europeus contemporànis”, un potipoti. Però malgrat això, hauríeu d'anar a veure-la, perquè és molt i molt maca i, sobretot, perquè si us tira l'orient, hi trobareu els vells aromes exòtics enfundats en texans i amb una nova iconografia visual.


L'eix conductor que serveix d'excusa per muntar l'exposició és un dels temes més clàssics de la representació pictòrica: el retrat, que abraça aquí tant el retrat propi com el retrat d'altri.

Autoretrats: la foto davant del mirall elevada a categoria d'art

Tots ens hem saltat el pròleg d'algun -ejem- llibre; volem rosegar el bistec sense prolegòmens i no ens agrada que ens el masteguin abans. Però una de les sèries de fotografies més interessants de les que s'exposen ara al Palau de la Virreina és la que fa de pròleg: una mostra de Umrao Singh Sher-Gil (1870-1954), pioner de la fotografia a l'Índia.

Preneu-lo com un entrant ple d'humor i tendresa: veureu a un home juganer, de classe alta i amb molt temps ociós, al que li agradava experimentar amb la càmera. Singh Sher-Gil s'entretenia exposant-se davant del seu propi objectiu amb posicions fingides, per després batejar els seus autoretrats com “Estats d'ànims d'emoció metafòrica”, “Succeeixen els miracles?” o “Simulant que reflexiona sobre el que ha llegit”. Sí, Sher-Gil parla en tercera persona de sí mateix, com si escrivís el seu estat al Facebook, com si s'observés de lluny sense prendre's gaire seriosament. La imatge del seu cos tapat només amb un taparrabo després de quinze dies de dejuni és talment la versió india d'un nou David amb barba blanca. O, si voleu, l'avantsala d'un fenomen que seixanta anys després s'hauria massificat: l'obsessió per autoretretar-se al llarg del dia, en qualsevol moment, a qualsevol lloc (que li diguin a Noah, si no). La distància entre l'entrenyable -i segurament venerable- indi i les emos que davant del mirall treient malucs mentre baixen la barbeta per accentuar la seva mirada és només una distància de coordenades històriques. L'impuls que batega és sempre el de l'home intentant copsar-se a sí mateix.


Però no, no patiu, que no tot són àlbums en sèpia de família india a finals del XIX. També hi trobareu les extravegants i desinhibides fotografies d'Ebenezer Sunder Singh (1966), que crea imatges-anunci on ell mateix apareix sobre un fons negre, adoptant postures pròpies d'un ballarí contemporani una mica sortit de mare, jugant amb les ombres sobre les seves parts impúdiques, ara espatarrat, ara abraçant una gallina. Les seqüències fotogràfiques d'Anita Khemka (1972) posen el contrapunt d'humilitat i realitat a la sèrie d'autoretrats. La fotògrafa s'autoretrata al llarg d'un vitge, perduda a les andanes i trens indis en mig de molta gent que es mou atrafegada al seu voltant mentre ella roman aïllada en una personal bombolla de silenci.

Xinesos, bisbes, histèriques i bessons


Entre els projectes dedicats a retratar l'altre, ens agrada especialment el de Vidura Jang Bahadur (Zàmbia, 1975), unes panoràmiques que retraten la comunitat xinesa resident a l'Índia. Són autèntics frescos humans, composicions cristalitzades on el temps s'atura en mig de gestos quotidians i que ens mostren sense maquillatge un dia a dia on petits altars d'oració s'amaguen discretament sota la tele del menjador. Si no teniu manies contra els spoilers, mereixeu un carmel.

I seguint amb aquesta línia de foto social, pobresa i indis: segur que heu vist “My beautiful laundrette”(Stephen Fears, 1985), on una família pakistanès regenta una bugaderia al Londres contemporani... Bé, doncs quan arribeu a les enormes fotografies en blanc i negre dels bessons de Ketaki Sheth digueu-me si no us hi fa pensar. Aquesta fotògrafa de Bombai va aventurar-se a la cerca de bessons Patel, un cognom comú entre les castes agràries, i va retratar-ne a l'Índia, a Londres, a Kent. Les imatges són -no se m'acut una altra paraula- inquietants: les parelles de bessons miren a càmera però la traspassen, com si no hi fossin, com si els hi haguéssin robat l'ànima. Aquests retrats hiperestàtics amb mirades enfonsades i esperit absent es repeteixen al llarg de l'exposició: els retrats de les nenes de Gauri Gill són, amb algunes adorables excepcions, el retrat de nenes tenses d'entrecejo fruncido que semblen estar sentint la veu d'un pare que els prohibeix parlar amb estranys.

A la mostra no hi falta també una dosi d'erotisme gay, molt teatral, molt posat i molt ben fotografiat, replicant quadres dels pre-rafaelistes amb un bon humor que ens sedueix; retrats de dones diagnosticades d'histèriques, una sèrie sobre els últims dies en llibertat d'un bandoler indi -sí sí, un bandoler!- abans d'entrar a la presó, uns bisbes indis somrients i colorits, i un cortometratge històrico-fantasiós situat a París amb fotografies de Pushpanmala... Vaja, que la barreja està servida, i serà difícil que algú no trobi aquí alguna cosa que li mereixi el viatge fins Les Rambles abans que treguin l'exposició, el proper 27 de setembre.

Ah, un detall: no cal que us entretingueu gaire en llegir els textos que acompanyen les imatges. Feliç embriaguesa!

On: La Virreina - Centre de la imatge
Com arribar: Mapa
Preu: Gratuït.
Fins a: 27 de setembre de 2009 ÚLTIMS DIES!!