"Hazme reír" ("Funny People"). Morfologia de la comèdia

Hi ha dues pel·lícules dins “Funny people” i les dues utilitzen la comèdia com a eix vertebrador. La primera, aquella que engloba el primer terç de la cinta, sembla dirigida a un tipus de públic referencial. Un públic coneixedor de l’stand-up comedy, que gaudeix amb aquesta nova onada de comèdia nord-americana. Més urbà, més actiu i que s’implica en tots els detalls i referències humorístiques a la cultura popular contemporània. Els que busquen un humor proper (i no sempre acceptat) al que, en els últims anys, ens estan acostumant sèries cabdals del gènere com “The Office”, “Arrested development”, “Flight of the conchords” o “Freaks and geeks”, sèrie icònica de la factoria Judd Apatow. Aquest mateix públic és el que riu les subtileses d’un tipus de comèdia basat en l’exageració quotidiana, la vergonya aliena i la identificació personal, sense deixar de banda un sempre necessari humor gruixut amb acudits a base de polles i conys. I això, amb “Funny people”, el senyor Judd Apatow ens ho serveix amb innovació i enginy.


La segona part, en canvi, no deixa de banda la comèdia referencial, però sí que acaba perdent un pèl el nord amb tots els temes que se’ns havien plantejat d’una manera tan formidable al principi de la pel·lícula. Els dos grans temes de la pel·lícula (la mort i la comèdia) queden diluïts per una història d’amor més propera a un mainstream similar al que acostuma a practicar Sandra Bullock en les seves pel·lícules, que no pas al que s’espera, a priori, en aquest tipus de cinema. Però compte, amb això no estic dient que la pel·lícula es desmunti per complet en el seu tram final. Simplement, té diversos tractaments. “Funny people” no s’ha acabat de definir. I aquesta, possiblement, ha estat la causa principal del seu fracàs comercial tant als Estats Units com a l’estat espanyol. Un fracàs que, sincerament, lamento bastant.

La història gira en relació a George Simmons, personatge interpretat de forma bastant coherent per un Adam Sandler que, molt de tant en tant, ens dóna agradables sorpreses. Simmons ho té tot. És un humorista d’acreditat prestigi, forjat en l’stand-up comedy, que ara viu una aparentment comfortable vida basada en la fama, els diners i el sexe. Una vida potser paral·lela a la del propi Sandler, que es va forjar en bars i locals nocturns mentre recitava els seus particulars monòlegs, fins que va veure la fama gràcies al genuí "Saturday Night Live", excel·lent trampolí a la fama que el va portar a protagonitzar les pel·lícules còmiques més vistes i populars dels últims temps (la majoria, però, bastant lamentables). De fet, tot això també queda reflectit a “Funny people” (amb una extraordinària campanya de màrqueting viral) i no només es podria equiparar a la pròpia vida del senyor Sandler. Altres estrelles de la comèdia, com Garry Shandling, Ben Stiller o Jerry Seinfeld en podrien ser una bona mostra. La pel·lícula, en aquest sentit, té un inici tendre i melancòlic. Una carta de presentació perfectament plantejada i executada que ens prepara per una de les escenes clau de la cinta. Simmons va al metge i aquest li diu que té una malaltia terminal. A partir d’aquí, la comèdia i la desgràcia s’entrellacen.

L’ésser humà sempre ha reaccionat de diverses maneres a les seves limitacions i, en aquest sentit, alguns ho aprofiten per fer comèdia. De fet, l’stand-up comedy (o l’art de fer monòlegs humorístics en públic) sempre ha begut d’aquesta premissa. El que no folla. El que no lliga. El que no té diners. El patós. El mediocre. El perdedor. Tot són figures essencials de la comèdia. I així és com Apatow ens presenta a Ira Wright, el personatge que interpreta Seth Rogen, l’humorista principiant que acaba treballant per l’humorista estrella terminal. A partir d’aquesta relació, i també amb la que manté el protagonista amb la seva ex parella (l’actriu Leslie Mann, dona del director) s’acaba vertebrant la pel·lícula amb conceptes com la gràcia de fer humor amb la mort, les oportunitats perdudes, els grans moments de la vida, les ganes de canviar (o no) una situació insostenible, la fama, els excessos i, en el fons, els dos pilars bàsics d’aquesta societat. Les ganes d’estimar i ser estimat. I també, per que no dir-ho, les ganes de follar (amb les conseqüents frustracions sexuals).

Per encarar tot aquest material, el director se serveix d’un repartiment espatarrant. Els companys de pis, també humoristes, d’Ira Wright. Un sensacional Jason Schwartzman, vividor, triomfador i protagonista d’una patètica (però exitosa) sitcom escolar. I un Jonah Hill, la versió grassa de Seth Rogen, que últimament apareix a totes i cadascuna de les comèdies produïdes als estudis nord-americans. També hi surt Eric Bana. Aubrey Plaza i el peculiar Aziz Ansari (de la sèrie “Parks and recreation”). Les filles de Judd Apatow i Leslie Mann, que faran que canteu aquesta cançó setmanes després d’haver vist la pel·lícula, i una excel·lent representació a mode de cameos (Eminem a banda) de figures mítiques de la comèdia nord-americana com Andy Dick, Norm MacDonald, Sarah Silverman, Carol Leifer, Paul Reiser o Ray Romano.

Tot i les seves irregularitats d’una part final decebedora i una fixació desaforada pels acudits sexuals, un servidor recomana profundament el visionat de la pel·lícula per diversos motius. Per que feia temps que no reia tan a gust en una sala de cinema. Per les constants referències a les modes actuals. Pels seus personatges, que viuen exclusivament per fer riure. Per una primera part impecable i gloriosa. Perquè Judd Apatow, fidel al seu estil, també sap evolucionar. I perquè, amb tota humilitat, la pel·lícula mostra una intel·ligència a la qual Hollywood no ens té acostumats. Reflexionem-hi, si us plau.